Cicle de cinema alternatiu.

Dimarts s’inaugurà a Camot el cicle de cinema alternatiu amb el film Ciudad de Dios. Recordeu que avui a les 19i00 es projectarà “Quien puede matar a un niño” de Narciso Ibañez.

Aquí vos deixem un text que es va repartir ahir per ampliar informació sobre el film “Ciudad de dios”.

Directors: Fernando Meirelles i Kátia Lund

Brasil, 2002, 130 minuts.

“Ciudad de Dios” és un dels films contemporanis que crea una vinculació directa amb l’espectador i que et fa reflexionar sobre el paper que té aquest al concebre les imatges que el sèptim art ens regala.

Summament atraient visualment, “Ciudad de Dios” ens narra com neix el narcotràfic a Brasil i com aquest s’expandeix brutalment. Mitjançant la bona utilització dels flashbacks aquest film abraça tres dècades i ens presenta una brutal radiografia de diferents tribus urbanes amb la droga com a factor vinculant entre aquestes. Aquesta obre posa en l’òrbita estatal un cinema completament desconegut per a la gran majoria  com és el del tercer món, i en aquest cas concret el cinema brasiler. Amb relació a aquest cinema, en una entrevista Michael Haneke comentà: "El cine más interesante de hoy día viene del tercer mundo, porque esa gente tiene algo por lo que luchar. Nosotros no hacemos más que describir permanentemente el asco que sentimos de nosotros mismos". “Ciudad de dions” és un clar exemple d’aquesta afirmació, la pel·lícula escup directament unes imatges punyents i crues que l’espectador ha de saber entendre. El film no és tan sols la mostra de la violència que genera el mercat de les drogues; no hi ha la voluntat de mostrar una representació de la violència d’una forma gratuïta i usada er cridar l’atenció a l’espectador. “Ciudad de dios” té una crítica social mordaç ja que explicita el paper nul de la policia, la permissivitat del govern, etc.

Recolzada en un gran guió (adaptació d’una novel·la de Paulo Lins també anomenada “Ciudad de dios”; d’unes 600 pàgines) aconsegueix ser una pel·lícula ambiciosa en la seua duració i comprensible malgrat la quantitat de personatges i les tres dècades que abarca. El muntatge del film aconsegueix una altíssima qualitat jugant molt be en l’estructura dividia en tres parts del film creant ritmes d’imatges imparables que creen una addicció important. De vital importància són els personatges en “Ciudad de dios”; personatges que són interpretats –la gran majoria- per actors no professionals, molts dels quals nens i adolescents extrets de distints faveles i coneixedors de primera mà de la situació real de les ciutats. Aquest factor crea en l’actuació un aire d’absoluta autenticitat en les representacions que construeix un dels elements importants del film.

Mitjançant el personatge de Buscapé , personatge que no vol entrar en el món de les drogues, ens mostra el camí de Ze Pequenho, les rivalitat entre bandes, etc tot per a construir la ciutat com a vertadera protagonista del film. La ciutat representa la destrucció absoluta que porta el món de les drogues i l’expansió de la violència que aquest provoca. Ens trobem en un horror diari i rutinari on les bones intencions no van enlloc, els nens són terribles assassins, el pessimisme i la desesperació no són realment el perill que mostra el film sinó la voràgine en la totalitat de la ciutat on no pots fugir de la violència i la delinqüència.

“Ciudad de Dios” no deixa de ser un western sanguinari que abraça també el gènere dels gàngsters, però el caràcter autòcton i realista de l’obre permet distanciar-la de les típiques pel·lícules sobre màfia. És una pel·lícula clau del tercer món que crida fortament contra les injustícies i contra un govern i unes institucions que condemnen a la ciutat a ser un infern inescrutable. El film aprofita tota la seua brillantor tècnica per edificar una història de terror brutal i quotidià que colpeja les expectatives de l’espectador. És aquí on entra el valor del film amb relació amb la idea del cicle, és important el film ja que resintonitza les idees que tenim els espectadors. Sempre podem veure imatges violentes gratuïtes a la televisió o a films sense fonament, però la violència i tots els problemes que veiem en aquesta pel·lícula ens fan reflexionar sobre la situació d’altres països. L’espectador ha de ser conscient del que mira i saber que no ens trobem davant una història de drogues i delinqüència, sinó davant la situació real d’una ciutat sumida en la lluita quotidiana entre la vida i la mort, d’una ciutat destrossada per la constant violència.