"Funny games", teatre de la violència o metàfora de la vida?

Dos joves aparentment inofensius entren en una casa per demanar ous. Aquesta innocència prompte esdevindrà en una violència i en una brutalitat terrible.Es dedicaran a torturar a la família fins a matar-los a tots.

Això és “funny games” des d’una visió summament superficial.

Un cop parlant amb un amic em digué que “funny games” era un teatret de la violència i res més. Com n’estava d’equivocat.

Funny games respon a la concepció del món que té Haneke. Michael Haneke és un dels mestres de fer un cinema coherent amb el món en que vivim. Comenta: "El cine más interesante de hoy día viene del tercer mundo, porque esa gente tiene algo por lo que luchar. Nosotros no hacemos más que describir permanentemente el asco que sentimos de nosotros mismos".

Aquest fàstic que ens donem a nosaltres mateixos ve donat per l’espiral de sense sentit que acaben significant les nostres vides, unes vides predissenyades per estar al servei de la dictadura del consum i dels diners; el capitalisme.

Així, Haneke fa un cinema conscient amb els problemes socials que ens envolten. I ràpidament veu que un dels més importants és la violència.

“Funny Games” és una obra magistral; deixant de banda un anàlisi més purament cinematogràfic(que aconsegueix unes grans dimensions en escenes com la de la mort del fill, o la trobada del gos mort, etc que aconsegueixen crear una tensió impressionant), trobem la idea de crear un xoc a l’espectador que ens faja pensar i reflexionar.

La gent que mira el film i diu que és una completa salvatjada no ho diu quan veiem la violència constant mostrada per les televisions; perquè ixa violència interessa els seus interessos polítics, morals i/o ideològics.

La televisió no sap perquè ens mostra guerres i morts, assassinats i odi tots els dies, i la gent tampoc es molesta en apagar la tv o cridar a les cadenes per preguntar el perquè. Però si un film ens explicita la violència latent (que existeix a cada ciutat del món)llavors ens trobem davant d’un cineasta que l’únic que cerca és cridar l’atenció.

Dins de l’infern que representa aquella casa no hi ha regles ni normes que seguir. Haneke ens ve a dir que vivim en un món on no ja no hi ha ni educació ni formes, el món està podrit. Pots tenir al metro segut al teu costat un assassí. Pots ser atacat per persones les quals siguen molt més cruels que els assassins d’aquest film.

La gent que controla el món organitza congressos i “cumbres del g no se quina pollada” i demés parafernàlies sense adonar-se que la vida és un “Funny Games” tràgic i sense concessió.

No estaria mal agrair-li a Michael Haneke el fet que mitjançant aquest films ens qüestionem la funció de la televisió i, més important encara, la nostra vida. Una vida on existeix la violència, existeix i està a cada cantonada. No podem tancar els ulls i oblidar-nos que hi ha molts “Funny Games” cada setmana.

Així, i després d’aquestes raons, per mi”Funny Games” és una metàfora de la vida que ens ha tocat viure i que, ens agrade o no, hem d'afrontat amb valor.