La Chinoise, Godard.

Geni com ningú, Godard és conegut per ser el director més important de la nouvelle vague i el gran conductor de la modernitat. Així, un dels grans mestres de la història del cinema se n’adonà ben prompte de la força que té el cinema i conseqüent amb el seus ideals revoltaires de quant era jove (canviar els cànons establerts del cinema) decidí vehicular el seu cinema durant uns quants anys a la política, més en concret a la ideologia marxista i maoista. Així coneguem una de les seues etapes com “Els anys Mao”. A més, formà part del grup Dizga Vertov. Un grup influenciat directament pel teatre de Bertol Brecht i per la ideologia marxista.

En els anys que feu cinema molt vinculat amb política, destaquen grans obres com “Weekend” i “La Chinoise” entre d’altres. L’obra que tractaré en aquesta entrada és “La Chinoise”, que evidencia el treball al voltant de la dialèctica marxista.

“La Chinoise” tracta sobre uns joves de tendències fortament comunistes que es troben en un apartament i es dediquen a llegir, parlar, debatre i discutir sobre els ideals que defenen. Cal citar que el moment històric era propici per a les urgències creatives: la guerra freda, Estats Units estava en guerra contra Vietnam del Nord i a la Xina havia esclatat la revolució cultural, que va convertir a Mao Tse-tung en un heroi a ulls de la joventut europea.

Durant els 90 minuts del film els joves debaten les novetats que Mao està introduint al seu país i es plantegen la possibilitat d’adaptar-les a França. Així, trobem una interessant constant reflexió sobre el marxisme-leninisme.

A més, és un dels seus films més critics; des de la publicitat fins al discurs revisionista de Leonid Brezhnev i Aleksei Kosiguin passant per una necessària reivindicació d'una "TelevisióRepublicana

Godard despulla  l’aparell cinematogràfic; ens mostra les càmeres gravant, la posada en escena, etc. Tot ho fa per mostrar-nos que ens trobem davant d’una representació. El cinema clàssic, segons Godard, era alienant. Anaves al cine, miraves unes imatges i tornaves a casa. Cap reflexió, cap pensament nou. Godard fa tot el contrari; ens obliga a reflexionar sobre les imatges. D’aquest mode, veiem unes imatges sobre les quals podem reflexionar i conversar sobre elles.

Més enllà de la qualitat del film(des d’un punt de vista propi, és un film difícil d’entrar si no estàs interessat per la ideologia marxista) trobem un film que ens fa pensar, que ens fa reflexionar. responsables d'aquesta mesura, no resulta perillosa per a la vida

On han quedat els films d’on podem extraure idees? On han quedat els films on debatre ideologies? On ha quedat reunir-se pel sol fet de parlar sobre les nostres idees? On ha quedat debatre, reflexionar sobre les ideologies?

Com a petit homenatge a Godard estaria be sentar-se i parlar, res més. Debatre sobre ideologies, pensar-hi i reflexionar-hi.